Més aprop, marcant el camí de la carretera, amatllers d'un verd suau i figueres d'amples pàmpols. La carretera serpentejava entre els turons. D'ella naixia el camí,
s'enfonsava i desapareixia i tornava a emergir de nou entre les atzavares i les pales amples i gruixudes de les figueres de moro.
Cap a migdia, la muntanya baixava en una corva suau, onejada de turons, i apareixia l'aldea, aixafada sobre la terra.
MARIA AURELIA CAPMANY, La pluja als vidres
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada